Arbres d’hivern, de Sylvia Plath

Creat per la i afegit a Crítiques, General, Llistes i recomanacions

arbresdhivern

Sala espera 2 per Anthony Knuppel / CC BY

L’altre dia vaig anar a la biblioteca (últimament hi estic tornant, entre altres raons perquè no tinc ni cinc) i em vaig emportar un llibre de la Sylvia Plath que no havia llegit, Arbres d’hivern. És una edició lletjota, però amb encant, bilingüe i amb les pàgines esgrogueïdes. Fins i tot té una d’aquelles targetes antigues a l’última pàgina, amb la lletra elegantíssima de la bibliotecària, i el número de soci i els dies de préstec de qui se l’havia emportat. Hi havia només dos socis apuntats, un l’havia agafat dues vegades, l’any 90 (i el va tornar el dia del meu aniversari. Em va semblar encara més meravellós) i el 92. No hi va haver cap més préstec fins el que el segon soci se’l va emportar l’any 98. Si dic tot això és perquè havia oblidat el plaer voyeurístic de les biblioteques, de veure qui més (i quantes vegades) llegia el mateix. És una llàstima que ara, com que tot està informatitzat, ja no es pugui veure.

IMG_20170719_173251

Arbres dhivern

Però bé, llegeixo al pròleg d’Arbres d’hivern (un text molt breu d’unes tres pàgines de Marta Pessarrodona) que es tracta d’un recull escrit els últims 9 mesos que va viure Sylvia Plath, abans que se suïcidés el febrer de 1963. Aleshores vivia a Londres i no feia gaire que s’havia separat del seu marit, Ted Hughes (que li havia fet el salt amb Assia Wevill, que també s’acabaria suïcidant). Plath es va traslladar a un apartament on havia viscut W. B. Yeats amb els seus dos fills, cosa que va considerar un bon averany, i va començar a escriure a partir de les quatre de la matinada, quan la casa estava tranquil·la. Però Plath va patir un altre episodi depressiu, que entra altres coses li provocar insomni i una pèrdua de pes important. A més, aquell va ser un hivern molt fred, amb aturades d’electricitat i canonades que rebentaven per l’aigua, que es congelava.
La poesia de Plath és molt confessional, i suposo que per això es nota que els vint poemes d’Arbres d’hivern estan escrits en una època difícil. Són més foscos i tristos que Ariel, i això que els d’Ariel no són poemes sobre piruletes i rius de xocolata. N’hi ha de rabiosos, com ara Lesbos, o tristos, com Per a un fill sense pare, que fa referència a Ted Hughes (i també, diu el pròleg, al seu pare, que va morir quan ella tenia 9 anys).
Tres dones, l’últim poema, el més llarg i accessible del recull, pertany a uns mesos abans. És un encàrrec de la BBC, que en va fer un programa de ràdio, i per això està pensat per a ser llegit en veu alta. El poema dóna veu a tres dones a la sala de maternitat d’un hospital: una dona casada que tindrà un fill, una secretària que ha patit un avortament i una estudiant que en busca un. És el més llarg del recull, i també el que té els versos més llargs.
El poema que més m’ha agradat ha estat Místic. No en sé gaire, de poesia, però la de Plath m’encanta, encara que no l’entengui del tot.
Arbres d’hivern és molt recomanable. A més, la traducció, a càrrec de Montserrat Abelló, és força antiga (aquesta edició és del 1985) i fa que els poemes sonin molt bé. L’única cosa que he trobat a faltar ha estat una explicació breu de cada poema, per entendre’ls millor.