Ariel, de Sylvia Plath 

Creat per la i afegit a Crítiques, General

ariel-sylvia-plath

Ted Hughes i Sylvia Plath, de summonedbyfells / CC BY

L’any 2016, els fans de la Sylvia Plath vam estar d’enhorabona: no només ha sortit l’edició completa dels seus diaris en castellà, amb una part inèdita, sinó també una nova edició revisada del seu poemari Ariel.

Ariel és, possiblement, la seva obra més coneguda. Editada pòstumament pel seu marit, el poeta Ted Hughes, el poemari va patir diverses modificacions per part de Hughes (que va afegir, eliminar i reordenar els poemes segons el seu propi criteri). L’edició espanyola opta per partir de l’edició nord-americana, simplement perquè és la que té més poemes.

Parlar de Ariel comporta parlar de la vida de Plath, ja que tenen una base fortament autobiogràfica. La pròpia Plath, en els seus diaris, es preocupa perquè sospita que la seva qualitat literària depèn molt del que visqui. No obstant, no hem d’oblidar que una veu narrativa, per molt autobiogràfica que sembli, no deixa de ser precisament això, una versió ficcionalitzada del seu autor.

Bees

Foto de Andrew Malone / CC BY

Dit això, i si som coneixedors de la vida de Plath, hi trobarem certs temes que es repeteixen: la presència del pare, que va morir quan ella només tenia vuit anys, en els meravellosos poemes sobre les abelles (The Bee Meeting, The Swarm, Stings…) (Otto Plath era professor de Biologia. Convençut que tenia un càncer incurable, es va tancar a casa i no el va visitar cap metge fins que va ser massa tard. Va morir per una embòlia pulmonar, poc temps després que li amputessin una cama a causa de la diabetis). En altres parla sobre l’experiència de ser mare (You’re, Nick and the Candlestick) (és interessant, als diaris, veure com Plath vol encaixar a la societat d’aleshores i seguir escrivint sense que els seus “deures femenins” l’aturin). Hi ha poemes que són serens, contemplatius, i d’altres que expressen molta ràbia, però tots són increïbles.

L’edició està força bé. El llibre es doblega sense dificultat, la portada té un tacte setinat molt agradable i el paper no és gens farinós (odio quan sembla que les pàgines se’t desfacin a les mans). És una edició bilingüe i, segons una nota a les primera pàgina, s’ha revisat la traducció del 1985. Tret d’algunes errades tipogràfiques sorprenents (hi ha una coma “volant” a la pàgina 139, per exemple), la traducció és bona. Al final hi ha notes sobre els poemes, molt útils (com avisa el propi traductor, no són gaire erudites, o sigui que són molt entenedores).

Al final, hi ha un apèndix que reflexiona sobre la mort de Plath, que es va suïcidar l’onze de febrer de 1963, a Londres. Curiosament, i potser perquè l’apèndix forma part d’una conferencia, el text es llegeix de manera molt… casual. Sobta com tracta un tema tan delicat. A banda del que va passar, i de qui tingués la culpa (és cert que durant molt de temps es va acusar Ted Hughes, i especialment la seva infidelitat amb Assia Gutman, de ser el culpable indirecte de la mort de Plath) sobta com tracta tota la situació de manera molt lleugera i com acusa al feminisme (en un punt, fa servir la paraula “hembrista”. Jo, quan la sento, ja aixeco una cella) de fer servir el llibre, i especialment el seu poema “Daddy” (on la poeta juga amb la figura paterna i la del marit) “para determinados fines”. En resum, em resulta un apèndix massa simplista i informal, per dir-ho d’alguna manera.

Tret d’això, és una bona edició. Però, si us interessa la vida de Plath, us recomanaria aprofundir en altres opcions, com els diaris, les biografies (n’hi ha per donar i per vendre. Jo, a casa, tinc la de Wagner-Martin, però encara no me l’he llegida) i Cartas de cumpleaños, que compila els poemes que Hughes li va escriure (i que són impressionants, també).