La casa encantada, de Virginia Woolf

Creat per la i afegit a General, Traduccions

Conte curt de fantasmes escrit per Virginia Woolf i inclòs al seu recull de relats Monday or Tuesday, publicat el 1921. Podeu llegir l’original aquí.

La casa encantada, de Virginia Woolf

Tant se val l’hora que et despertessis, sempre hi havia una porta que es tancava. De cambra en cambra anava, agafada de la mà, alçava això, obria allò, indagava… una parella d’espectres.

“Ho vam deixar aquí” va dir ella. I ell va afegir, “Oh, i aquí també!” “És a dalt” murmurava ella. “I al jardí” xiuxiuejava ell. “Sense fer soroll” deien, “o els despertarem”.

Però no era que ens despertéssiu. Oh, no. “Ho busquen; corren la cortina”, diria un, i continuaria llegint una pàgina o dues. “Ja ho han trobat”, un estaria segur, aturaria el llapis al marge. I després, cansat de llegir, un s’aixecaria i ho veuria per si mateix, la casa tota buida, les portes obertes de bat a bat, només els tudons que parrupaven, satisfets, i el zumzeig de la màquina de batre que venia de la granja. “Per què he vingut aquí? Què hi esperava trobar?” Les meves mans estaven buides. “Aleshores, potser és a dalt?” Les pomes eren a les golfes. I a baix una altra vegada, el jardí tan quiet com sempre, només el llibre havia relliscat a l’herba.

Però ho havien trobat a la sala de dibuix. No és que un fos capaç de veure’ls. El vidre de les finestres reflectia pomes, reflectia roses; totes les fulles eren verdes al vidre. Si anaven cap a la sala de dibuix, la poma només mostrava el seu cantó groc. Però, un moment després, si obrien la porta, s’escampaven per terra, penjaven de les parets, suspenien del sostre… què? Les meves mans estaven buides. L’ombra d’una merla va travessar la catifa; dels més profunds pous de silenci va parrupar el tudó. “Segur, segur, segur”, el pols de la casa bategava esmorteït. “El tresor enterrat; la cambra…” el pols es va aturar en sec. Oh, era allò, el tresor enterrat?

Un moment després la llum havia minvat. Aleshores, a fora al jardí? Un raig de sol errant s’escolava entre la foscor dels arbres. Tan bo, tan rar, frescament enfonsat sota la superfície, el raig que buscava cremava sempre darrere del vidre. La mort era el vidre, la mort estava entre nosaltres; va arribar a la dona primer, feia centenars d’anys, va deixar la casa, va segellar totes les finestres; les cambres van quedar a les fosques. Ell va marxar, va deixar-la, va anar cap al Nord, va anar cap a l’Est, va veure les estrelles capgirades al cel del Sud; va buscar la casa, la va trobar sota els Downs. “Segur, segur, segur”, el pols de la casa bategava alegre. “El Tresor vostre.”

El vent rugeix avinguda amunt. Els arbres s’inclinen i es dobleguen cap aquí i cap allà. Els rajos de lluna esquitxen i vessen, salvatges, a la pluja. Però el raig de la làmpada cau directament de la finestra. L’espelma crema ferma i quieta. Erren per la casa, obren les finestres, xiuxiuegen per no despertar-nos; la parella espectral busca la seva joia.

“Aquí és on dormíem” diu ella. I ell afegeix “Petons infinits”. “Despertar-se al matí…” “Plata entre els arbres…” “A dalt…” “Al jardí…” “Quan va arribar l’estiu…” “A l’hivern nevat…” Lluny, les portes es tanquen, piquen tènues com el batec d’un cor.

S’acosten més; s’aturen al marc de la porta. El vent bufa, la pluja platejada rellisca al vidre. Se’ns enfosqueixen els ulls; no sentim passes darrere nostre; no veiem cap dama desplegar la seva capa espectral. Ell empara la llanterna amb les mans. “Mira”, sospira ell. “Profundament adormits. Tenen amor als llavis.”

S’inclinen amb la làmpada platejada sobre nostre, ens miren molt i atentament. Fan una llarga pausa. El vent avança; la flama s’inclina una mica. Salvatges rajos de lluna travessen el terra i la paret i taquen els rostres inclinats; els rostres reflexius; els rostres que busquen els dorments i la seva joia amagada.

“Segur, segur, segur” el cor de la casa batega orgullós. “Molts anys…” sospira ell. “M’has trobat una altra vegada” “Aquí,” mormola ella,” dormíem; llegíem al jardí; rèiem; fèiem rodar les pomes a les golfes. Aquí vam deixar el tresor…” Inclinats, la seva llum m’alça les parpelles. “Segur! Segur” Segur!” el pols de la casa batega salvatge. En despertar, crido “Oh, és aquest, el vostre tresor enterrat? La llum al cor”.