Gat

Creat per la i afegit a General, Relats

gat

Foto de Phillip Pessar / CC BY

 

I

Havia arribat del no res brut i mig mort de set, però no ens vam adonar que el gat era sord fins que ja portava un any vivint amb nosaltres. Aquella tarda freda de diumenge, la May es va escolar entre els camioners que abarrotaven la barra fent xivarri i prenent cafè i em va estirar de la camisa.

⎯Rob, has vist en Peücs?

Em vaig eixugar les mans al davantal i, mentre omplia la cafetera, vaig fer que no amb el cap.

⎯Aquí hi ha massa enrenou, reina. Busca’l pels voltants de la gasolinera o de la casa. Deu estar dormint en algun raconet calentó.

Encara va voletejar una estona per les taules, preguntant si algú havia vist el gat, fins que la mare va sortir de la cuina i la va fer fora en quatre gambades. A través dels vidres entelats vaig veure com la seva bufanda vermella s’allunyava cap a la gasolinera.

Hores més tard, quan ja havia passat el torn de sopar i el cafè estava molt més tranquil, vaig sortir de la cuina amb un drap a l’esquena i dues bosses d’escombraries a cada mà. Mentre obria el contenidor i les llençava, la May em va cridar i es va acostar somrient. Portava el gat en braços. Era un animal gras, amb el pelatge blanc i suau i un ull de cada color.

⎯L’has trobat. ⎯li vaig acaronar les orelles. El gat es va desvetllar i em va mirar amb severitat. En deixar de rascar-lo, va sospirar i es va arrupir encara més als braços de la May.

Em va explicar que havia vist sortir l’avi Tim del garatge amb el gat agafat pel clatell, escridassant el seu ajudant per sobre del retrò dels motors i el martelleig del planxista. Sembla que havia allargat el braç des de sota un cotxe i, en comptes d’agafar una clau anglesa, s’havia endut una bona esgarrapada. En ensenyar-li la mà ferida i començar a renyar-la, la May havia arrencat a córrer amb el gat.

Cap dels altres animals que havíem tingut s’havia acostat mai al garatge, i encara menys per dormir. Fins i tot el cafè, amb els seus camioners de veu trifàsica i amb el cloqueig constant de les tasses i de la cafetera, era més tranquil que no pas aquell cau pudent on havíem de parlar a crits. La May també devia haver-se’n adonat, perquè li va fer un petó i va dir:

⎯Em sembla que no hi sent.

Dies més tard, la May rondava el gat amagada darrere els contenidors del cafè. Quan em va veure, es va posar un dit als llavis i em va estirar de la mà. Em vaig ajupir fins que vaig quedar a la seva alçada. El gat dormia en una capsa plena de draps vells uns metres enllà. La May, que estava molt seriosa i no el perdia de vista, es va treure un petard de la butxaca i el va encendre. Va comptar fins a tres en veu baixa abans de llançar-lo amb força. El petard va rebotar contra la paret i va esclatar al costat de l’orella de l’animal, que va seguir dormint com si res.

⎯Ho veus? ⎯La Mary em va mirar amb els ulls brillants i un somriure d’orella a orella, però de cop i volta va deixar de riure. ⎯Pobret.

A partir d’aleshores només el deixava sol quan pujava a l’autobús per anar a l’escola. A la tarda, quan arribava, venia al cafè, ens feia un petó, engolia el berenar asseguda a la barra i sortia esperitada a buscar el gat, que l’esperava assegut al banc de fusta de la porta. Passaven la tarda junts, ella el feia córrer amunt i avall i perseguir cordills o fils de llana, o el cercle de llum d’una llanterna de butxaca. Aquell pobre animal no miolava mai, sinó que seguia la mestressa a tot arreu en silenci.

En acabar el torn de tarda, me’ls enduia cap a casa i ajudava la May a fer els deures. Ens assèiem a la cuina i el gat descansava sobre els seus peus. Després de sopar, miraven una estona la televisió asseguts al sofà, la May embadalida amb els colors de la pantalla i el gat enroscat a la seva falda, movent la cua en somnis. Però quan tocava anar a dormir, tota aquella pau s’acabava i hi havia grans batalles i plors perquè la May no volia que dormís a fora. Sempre trobava la manera d’amagar-lo, tot i que si la mare se n’adonava s’emportava un parell de plantofades al cul. Finalment, la mare es va rendir i li va dir que podia dormir a la seva habitació, però a terra, en un llitet de roba vella, i que li hauria de posar el menjar al pati del darrere. A partir d’aleshores, en Peücs va menjar fora i va dormir al llit amb la May.

II

Una matinada d’estiu vaig anar al cafè a canviar-me amb la mare, que aquell dia feia el torn de nit. Tan bon punt em va veure cordant-me el davantal darrere la barra, em va dir que corregués al garatge, que el pare m’esperava. El vaig anar a buscar a corre-cuita. Encara que el sol no havia sortit del tot, ja feia calor, i un vent calent aixecava núvols de pols a la carretera.

El pare fumava una cigarreta amb la mirada perduda. Estava ajupit davant de la capsa on havia posat en Peücs. L’havia tapat amb un drap i li havia tancat els ulls. Vaig pensar que, si no fos pel drap tacat de sang i el gest garratibat de la mandíbula, semblaria que estigués adormit. Dues llàgrimes em van relliscar galtes avall. El pare es va aixecar i em va donar uns copets a l’esquena.

⎯Ha estat en Joe –va dir amb la veu ronca.⎯ Diu que aquesta matinada tornava cap a casa i que l’ha trobat estirat a la carretera… que ha tocat el clàxon i que ha frenat, però que no s’ha mogut…

⎯Com li direm, a la May?

III

Vam enterrar-lo darrere de casa i vam marcar la tomba amb una pedra vermella que vaig clavar a la terra fosca. No ens vam veure capaços de dir-li la veritat. Quan la May va arribar de l’escola i ens va preguntar si havíem vist en Peücs, li vam dir que havia anat a caçar ocells als prats de darrere de casa i que segur que l’endemà ja hauria tornat.

El pare em va donar un parell de dòlars i em va deixar la furgoneta per a que baixés al poble. Encara que vaig conduir tota la tarda, no vaig trobar cap gat que fos exactament igual i vaig haver de tornar a casa amb les mans buides. El pare m’esperava al porxo. Em va explicar que la May havia buscat el gat per tot arreu. En fer-se fosc, l’havia portada a casa per fer-li companyia, però la nena havia sopat en silenci i havia anat a dormir de seguida.

El pare va marxar a donar un cop de mà a l’avi al garatge i jo vaig entrar a l’habitació de la May. El seu llit em va semblar molt gran i ella, molt petita.

Van passar molt dies i la May no va deixar de preguntar pel gat i insistia en anar a buscar-lo més i més lluny de casa. Cada tarda, després de berenar, recorria el cafè, la gasolinera, el garatge i els camps que ens envoltaven. Al final, li vaig haver de dir que potser en Peücs s’havia perdut, però que segur que acabaria trobant el camí cap a casa i que tornaria. A partir d’aleshores, la May ja no va preguntar més i, en arribar de l’escola, es passava la tarda fent dibuixos a la pols amb un pal o mirant els cotxes que entraven i sortien de la gasolinera.

Una tarda, vaig trobar un gat que s’assemblava a en Peücs en un solar, tot i que el pèl no era tan llustrós i tenia un caràcter salvatge. Vaig passar una bona estona perseguint-lo, i per fi el vaig poder ficar en un sac a la furgoneta i vaig emprendre el camí de tornada.

Vaig aparcar al costat de la gasolinera per deslligar el sac. La May seia al banc de davant del cafè i jugava amb unes pedretes. La vaig cridar amb el gat en braços i va córrer cap a mi tota il·lusionada:

⎯Peücs!

Però, en acostar-se, el somriure se li esborrà de la cara.

⎯Mira, May, és en Peücs, que ja ha tornat. ⎯li vaig dir no gaire convençut. ⎯ Té, agafa’l.

La May va estirar els bracets amb desconfiança i el gat va deixar anar un miol amenaçador. Durant uns segons, la May va mirar en silenci com el gat es regirava i provava d’esgarrapar-me i jo la vaig mirar a ella, una nena petita amb els genolls tacats de sorra. Finalment, el va agafar amb cura. Em va donar les gràcies amb un somriure trist i va allunyar-se cap a la casa.

Conte inclòs a Habitacions privades i a Divuit petits grans relats