La inocencia, de Felipe Polleri

Creat per la i afegit a Crítiques, General

pocitosplaya

El barri benestant de Pocitos per Jimmy Baikovicius / CC BY

Claro que a veces los propietarios no usaban ninguno de los ascensores: se tiraban del quinto piso y ni siquiera se mataban.

Felipe Polleri és de l’Uruguay i porta més de trenta anys vivint al mateix edifici, en un pis amb dues habitacions buides, perquè no necessita tant per viure. Escriu en una habitació petita amb una taula carregada de papers i de llibres. La taula, no la fa servir gaire, prefereix escriure (a mà i en quaderns escolars, perquè no es porta gaire bé amb els ordinadors) en un matalàs sense llençols. Això ho sé per aquesta edició de La inocencia, que inclou un text i una sèrie de fotos on l’autor fuma en un crepuscle groc i negre com una vespa.

lainocencia

La contraportada de La inocencia, de Felipe Polleri

La inocencia és una novel·la dividida en tres parts, i dues d’aquestes parts es diuen igual. L’acció passa a Montevideo, al barri benestant de Pocitos, en un edifici negre pintat de blanc, i el narrador és en Rodolfo, un nen boig que em va recordar molt vagament (potser per les repeticions o per la forma) al narrador de El soroll i la fúria, de Faulkner; tot i que seria més acurat dir que, en realitat, La inocencia no s’assembla a res del que he llegit. És una novel·la gairebé sense argument, una sèrie de textos molt curts que comença amb un malson del protagonista, que no troba l’interruptor del llum.

No es tracta d’un text obscur i difícil, en canvi, sí que és molt divertit, molt cínic (el pròleg ja ho adverteix) i molt poètic. Té unes imatges molt poderoses, com la que encapçala aquesta entrada.

Com em va passar amb La vegetariana, també de :Rata_, el vaig començar i acabar aquella tarda mateix, a l’ombra minsa d’un arbre en una plaça de ciment. El llibre, groc (un groc molt intens, com de polo de llimona: potser m’ho va semblar perquè mentre me’l llegia em moria per un) té una edició que m’encanta, amb la foto d’un Polleri rialler a la contraportada i secrets, com ara xafarderies sobre l’edició, amagats darrere de les solapes. M’ha agradat molt.