La La Land: molt soroll per no res

Creat per la i afegit a Crítiques, General

The Griffith Observatory overlooks Los Angeles, and it is a great place for photos. This was in early January, just after sunset, with beautiful color in the sky. ISO 100, 28mm, f18, 6sec. I set up the tripod and kept shooting hoping that there would be a gap in the crowds leaving before the light completely disappeared. This is as good as it got.

Foto de l’observatori Griffith, a Los Angeles, per April K / CC BY

 

Aquesta crítica té SPOILERS.

Encara que m’havia proposat que aquest bloc tractés només sobre literatura, és interessant comparar La La Land, carn d’Oscar molt elogiada per la crítica, i Paterson, de Jim Jarmusch, dues pel·lícules que són diametralment oposades en seu tractament de l’artista i de l’èxit.

Mia vol ser actriu i viu a Los Angeles. Treballa en una cafeteria en un dels estudis de la Warner Brothers i fa proves de càsting sense èxit. Sebastian és un músic de jazz que vol obrir el seu propi club però que, de moment, ha de guanyar-se la vida tocant el piano a restaurants.

La pel·lícula és entretinguda. No em va desagradar. Té un regust als musicals clàssics, vestits que ja m’agradaria tenir al meu armari i una parella protagonista amb molta química. Pel que fa al guió, ja l’heu vist mil vegades: sigues fidel a tu mateix, fes el que t’agrada i triomfaràs. Una mà divina assenyala els protagonistes i, inevitablement, fa que tinguin èxit. La Mia prepara una obra  de teatre, un monòleg escrit i actuat per ella mateixa davant d’un públic escàs. Tot i així, algú la descobreix i aconsegueix feina a París.

Per la seva banda, en Sebastian accepta la oferta d’un grup pop que li proporciona estabilitat econòmica (vaig esperar, en va, que aprofundissin en aquest dilema: vendre el teu talent per diners o fer el que t’agrada sense veure un duro), però ho acaba deixant i acaba obrint un club que, sorpresa, té molt d’èxit. La Mia i el Sebastian, tot i el sacrifici final de la seva relació, semblen empesos a buscar una felicitat basada en el reconeixement de la indústria.

A Paterson passa tot el contrari. El poeta protagonista escriu perquè li agrada i no busca cap mena de reconeixement.  Simplement fa el que li agrada, ho combina amb el seu treball de dia i amb la seva vida i és així com és feliç. No és una felicitat que es basi en el reconeixement ni en guanyar molts diners. En una pel·lícula, aquesta mena de felicitat em resulta més autèntica i interessant.

Paterson, en el seu tractament de la feina de l’artista, em va agradar molt més. Si us interessen les pel·lícules que passin al món del cine, Sunset Boulevard és molt, molt recomanable. Hi ha una cara totalment diferent de Hollywood, que no cau en l’onanisme de plàstic i simplista de La La Land.