L’espera

Creat per la i afegit a General, Relats

l-espera

Foto de Joseph/ CC BY

La mare seu en una pedra per rebre el seu fill, que fa setmanes va marxar tot sol en la seva primera cacera. És allà des de la matinada, abrigada amb un munt de flassades i un barret pelut que li escalfa les orelles. El fred li ha entumit els peus, malgrat les bótes i els dos parells de mitjons que calça. Seu rígida, amb els ulls clavats en la llunyania i cada múscul del seu cos és tens i viu com la corda d’un arc.

Darrere seu, plantades a la gespa tendra de la tundra, hi ha mitja dotzena de tendes construïdes amb una fusta antiquíssima, pells i draps de colors. El campament ja fa estona que s’ha llevat, i la dona, pedra estant, sent el murmuri de les cassoles i el bel de les cabres. De tant en tant, una brisa gelada li porta bafarades dolces de te amb llet i mantega.

El sol del matí navega feixuc pel cel. Durant molta estona, els ulls de falcó de la mare amb prou feines parpellegen, fixos a la línia de l’horitzó, on només s’hi endevina una boira gris i esfilagarsada i l’ombra dels líquens verds i vermells que taquen la plana. La brisa es converteix en un vent gelat que li refreda la punta del nas. Es belluga una mica, inquieta, i pensa que aquesta nit segurament gelarà. Però encara queden moltes hores de claror, potser aquesta nit en Shiya no haurà de dormir al ras.

Tot d’una, el vent fa repicar els picarols que decoren les tendes. La dona s’incorpora de cop, li ha semblat veure un puntet llunyà que s’acosta, però només és un matoll que empeny el vent. Recull les mantes, que havien caigut a terra, i torna a arrecerar-s’hi. L’ambient fred li ha alentit el cor, que tremolava com un ocellet enfurismat dins la gàbia.

Sap que és migdia quan torna a sentir veus apagades: el dring suau de les olles i la flaire punyent de la carn que es cou. No s’alça per dinar; no té gens de gana. Encara vigila la riba llunyana del cel. La boirina del matí ara és un núvol de plom que s’acosta a poc a poc al campament. Una cabra bela, i després una altra i una altra, han notat el canvi del vent i anuncien pluja. Una se li acosta i jau als seus peus. De tant en tant rossega un tros de d’herba.

Després de dinar, el cel ja és de color gris. Comença a caure un plugim insistent que esborra el contorn de les coses i l’horitzó es transforma en un borrall humit de terra i aigua. La cabra fuig esperitada a buscar l’aixopluc de l’estable.

A mitja tarda, un avi s’obre pas a través de la pluja, s’asseu al seu costat i li fa companyia. Un dels caçadors ha olorat el rastre d’en Shiya cap el Nord, mormola.

Ella aparta la vista de la tundra un segon. Els ulls li brillen i, per primera vegada en molts dies, somriu.

Deixa de ploure i el vell marxa. Uns nens es posen a jugar a les bales al seu costat i pensa en el seu fill. Quan era petit, també li agradava, de jugar. Recorda quan es van dir adéu, a l’alba vermella de feia tantes setmanes. Tot el campament els envoltava. La mare li va posar un talismà d’os a les mans i ell la va abraçar amb força. Tot i que anava armat com un caçador, encara era un nen.

En Shiya ja no arribarà, avui, pensa mentre s’embolcalla encara més amb les mantes. El vent s’ha endut els núvols. El sol es pon i tiba les ombres, que cada vegada són més llargues. El primer estel il·lumina el cel de color porpra. La mare el mira i veu en Shiya al Nord, caminant sota la lluna i enyorant-se de casa.

És gairebé negra nit quan la seva filla li posa una tassa de te calent a les mans enguantades. El baf li escalfa la cara. S’adona que té fred i beu amb ànsia, sense esperar que es refredi.

De sobte, la tassa li cau a terra. Una glopada d’aire li ha portat l’olor espessa i picant de la sang. S’aixeca d’un bot rastrejant la llunyania, les esquelles de les cabres retronen furioses i els gossos borden com si fossin folls. És en Shiya, que torna, reconeix el seu fill tot i que encara sigui una figura minúscula a l’horitzó en penombra.

Estreny l’amulet que porta penjat al coll tan fort que el cantell se li clava als palmells de les mans. Li sembla que coixeja una mica, però, quan el noi s’acosta, s’adona que ranqueja per tota la caça que arrossega. Va tot xop de sang i de terra molla i unes banyes de caribú li coronen el front ferotge i triomfal.

S’agafen de les mans i la mare veu que en els ulls del fill espetega, com un llamp, una guspira desconeguda que li mostra la solitud, el fred i la duresa de l’àrtic. Són ulls de caçador, ara hi bateguen la lluita i la remor inhòspita del glaç, i ja no hi queda res, de la innocència amb que la van acomiadar. El campament els rodeja i els condueix amb un murmuri antic cap a la llar. La mare sent que l’envaeix una onada d’orgull. En Shiya ha tornat amb els seus fet un home.

Inclosa al recull Habitacions privades, descarregueu-ne el PDF.