Pluja, sempre pluja

Creat per la i afegit a General, Relats

Dawn at Muddy Lake in New River ACEC

Foto per Bureau of Land Management Oregon and Washington / CC BY

–A l’estiu, l’escalfor del sol s’assemblava a acostar la mà a una bombeta. Era calent, gairebé cremava, i feia una llum que enlluernava.

El professor els ensenya diapositives antigues del cel i el sol i els nens badallen, avorrits, fins que sona el timbre. La Clara agafa la motxilla i es posa l’impermeable i les botes. Travessa el porxo del pati entre els altres nens, que es donen empentes i criden, i torna cap a casa amb el cap cot. La pluja rebota a terra i la Clara salta als bassals. Hi enfonsa les botes i l’aigua fa onades furioses. No ha conegut una altra cosa. L’avi li ha explicat coses del sol, quan el cel era blau i es tornava de color lila al capvespre. De la calma i la calor, de com era no sentir el repic constant de la pluja, l’aigua a la cara, els peus molls i l’olor d’humitat de la roba. La Clara trepitja la molsa dels carrers, que deixa anar aigua bruta, com una esponja. Mira cap amunt i es treu la caputxa; la mare l’esbronca quan arriba a casa, i la fa posar davant de l’estufa.

Fa una setmana que l’avi ha marxat al bosc i encara no ha tornat. Pluja, sempre pluja, li va dir a cau d’orella abans de marxar, i la va abraçar ben fort. A la Clara li va semblar una mica estrany. Per això, cada dia, quan torna de l’escola, seu davant la finestra del menjador, amb l’esperança de veure’l tornar amb l’impermeable i el paraigua negre, un cistell ple de bolets i els peus enfangats. Però només veu el carrer gris i verd per la molsa, els arbres i els matolls de fulles enormes que creixen en qualsevol esquerda de la vorera. L’avi li havia explicat que la pluja era una malaltia, un càstig, per la guerra. Quan era jove havia vist els avions que es perdien darrere el turó de l’Home. El cel es va ennuvolar i va començar a ploure; i ja no va deixar de fer-ho mai més.

Divendres al matí, la Clara agafa la motxilla amb els llibres i l’esmorzar, i s’acomiada de la mare i el pare. S’ha cansat de mirar per la finestra i pensa com l’avi li havia dit, quan era petita, que el cim de les muntanyes més altes travessava la pluja i que encara s’hi podia veure el sol. En comptes d’anar a l’escola, travessa el poble i els camps que el rodegen, plens d’hivernacles amb els llums encesos. El camí cap al Turó de l’Home, la muntanya més alta que coneix, era tancat de feia molts anys, per esllavissaments. Mira a banda i banda i travessa la tanca. Encara hi queden les restes d’una carretera d’asfalt esquerdat i amb bassals aquí i allà.

Camina a la mitja foscor grisa de la pluja. L’alè li fa baf i la motxilla li pesa. La carretera costa cada vegada més de seguir. El bosc ha crescut entre l’asfalt, arbres i falgueres de fulles prehistòriques. Només sent el soroll de la pluja, rítmic, ordenat, que cau a les fulles, a terra i a la caputxa. Trepitja un bassal i s’enfonsa tant que l’aigua li entra a les botes i li mulla els mitjons. Té fred als peus i sap que no hi haurà manera d’assecar-se’ls fins que arribi a casa, però segueix caminant, a poc a poc.

Ja és vespre quan arriba a la casa. L’ha vista després de girar un revolt, entre la boscúria dels arbres. Està podrida i feta malbé. El sostre amb prou feines s’aguanta i el terra està moll. Un gripau salta i rauca i espanta la Clara, que fa una passa endarrere. Ara no pot tornar a casa. No li deu quedar gaire per arribar al cim, però ja gairebé és fosc del tot i es podria perdre, així que fa el cor fort i entra. Dels bassals de terra surten rajoles trencades i arrels com serps. Troba una altra habitació, que devia ser un despatx. El sostre està en millors condicions i el terra, gairebé sec. Hi ha un quadre amb la foto d’una cascada a la paret i una taula de metall amb fulletons turístics. Intenta agafar-los, però es desfan en una pasta fastigosa. Es neteja les mans als pantalons. Ara que s’ha aturat, té fred. Tremola. Seu a terra i es treu les botes i els mitjons. Per sort, encara té secs els pantalons, la samarreta i el jersei. S’asseca els peus amb el jersei i se’ls embolica. Sopa l’entrepà de l’esmorzar, que ja està humit i fa gust de florit i dorm feta un quatre sota la taula, amb la motxilla sota el cap. Sent, tota la nit, una gotera al mig de l’habitació, rebota en un bassal que fa el soroll d’una ampolla que es buida.

Quan es desperta, el cap li bull. Es torna a posar el jersei i els mitjons molls i les botes. Camina una mica, però acaba seient en una pedra. Es pregunta, per primera vegada, si al cim trobarà l’avi i si seuran sota el sol. S’adona, al cap d’una estona, que no s’ha posat la caputxa. La pluja li rellisca pel cap i per la cara i li alleugereix la cremor de la febre. Agafa una branca i intenta fer-se un bastó, però quan s’hi recolza, la fusta es parteix. A poc a poc, enfila cap amunt. Potser és per la debilitat, però li sembla que la pluja cau més fort i que li fereix l’esquena i el cap, com centenars d’agulles minúscules. La boira sembla més espessa. No pot pensar. Es concentra en agafar-se, a quatre grapes, a les pedres relliscoses plenes de verdet fins que ja no li cal pujar més. Aixeca el cap i veu que ha arribat al cim. Hi ha una antena antiga i les restes d’un edifici de maons de ciment gris. L’antena es perd entre els núvols i la pluja, té un llum de color vermell a la punta, que s’encén i s’apaga, com un ull. No hi ha sol, ni cel blau. La Clara crida Avi! Avi!, però no li contesta ningú. Rodeja les runes de l’edifici fins que seu al terra moll, a recer d’una de les parets esfondrades. Només pot abraçar-se els genolls, amagar el cap sota la caputxa i esperar, en va.