Els Power Rangers de les mil cares

Creat per la i afegit a Crítiques, General

És tradició, entre els meus amics, que de tant en tant ens ajuntem i mirem alguna pel·lícula de sèrie B, mentre més bèstia i forassenyada millor. Així hem gaudit de clàssics moderns com ara Sharknado, Piranyaconda o Els Tomàquets Assassins 2 (amb un George Clooney molt jove i molt murri). Són pel·lícules divertides, idiotes i amb una candidesa graciosa, com de mare que comenta al Facebook.

Va ser amb aquesta idea en ment que vam anar a veure, amb la meva parella, Power Rangers. Era el seu aniversari i ell, de petit, n’era molt fan (especialment del Ranger verd). A mi m’agraden els dinosaures, i al pòster de la pel·lícula surt un robot tiranosaure. No necessitàvem res més per passar una tarda entretinguda, però, per desgràcia, la pel·lícula va ser molt, molt, molt dolenta i, a sobre (i això sí que no es pot perdonar), dolorosament avorrida.

En comptes de ser una peli d’acció divertida (com podria ser Els guardians de la galàxia) o de portar la sèrie B a l’extrem i convertir-se en un festival xaró i excessiu, Power Rangers es pren massa seriosament a si mateixa i intenta convertir-se en una pel·lícula de personatges. Hi ha molt poques escenes d’acció i massa de dramàtiques: els protagonistes (cinc joves vestits amb unes insípides armadures de colors fetes per ordinador, sense res de la màgia kitsch del vestuari original) tenen un transfons que no és gens necessari. Qui necessita saber que són uns incompresos, que tenen problemes a casa, que es troben sols? Volem acció i dinosaures robòtics gegants i escenes de lluita absurdes!

Enmig de dues hores ermes d’avorriment a la tundra congelada i fosca que era aquell cine, vaig començar a fixar-me en l’estructura de la pel·lícula. Power Rangers segueix un fil conductor molt clar: el monomite, un concepte que apunta Joseph Campbell al seu clàssic L’heroi de les mil cares.

 El monomite o el viatge de l’heroi 

redranger

GenCon Day 3 per TheMOX / CC BY

L’heroi de les mil cares és un llibre de mitologia comparada que extreu una estructura que s’ha anat repetint al llarg de milers d’anys i que és comuna en moltes obres de ficció. Campbell anomena a aquesta estructura bàsica monomite o el viatge de l’heroi. Se la considera, també, una variant del ritus de pas, la transició de ser un nen a convertir-se en adult.

L’estructura del monomite sempre és la mateixa: l’heroi parteix en una aventura, emergeix victoriós de grans proves i dificultats i torna a casa transformat. Campbell estableix fins a 17 passos, que, encara que no estiguin tots presents en cadascuna de les històries on trobem el monomite, sí que es poden resumir en tres grans grups:

1. Partença. On l’heroi, que viu al món ordinari, sent la crida de l’aventura. Tot i que al principi no vol, acaba partint amb l’ajut d’un mentor.

2. Iniciació. L’heroi s’enfronta a una sèrie de tasques i de proves. No cau en les temptacions que se li presenten i surt victoriós de la prova final.

3. Retorn. L’heroi torna a casa victoriós, però canviat per sempre. La seva aventura li ha reportat saviesa.

Sense desvetllar-ne l’argument, Power Ragers segueix fil per randa tota aquesta estructura, des de la crida de l’aventura, la figura del mentor que els proporciona ajut sobrenatural (en Zordon, l’anterior Ranger vermell, que els encomana la missió de salvar el món i els proporciona unes monedes per transformar-se), l’enfrontament amb una figura paterna…

És d’allò més normal trobar el monomite en moltes pel·lícules de Hollywood (com ara Harry Potter o El rey lleó, encara que la més famosa és, potser, La guerra de les galàxies; fins i tot la portada d’una de les reimpressions de L’heroi de les mil cares tenia la foto d’en Luke Skywalker), però hi ha moltes altres obres de ficció i de literatura que també comparteixen aquesta estructura, com ara L’Odissea, Moby Dick o Jane Eyre.

Encara que alguns crítics han acusat Campbell de ser imprecís i genèric i que, evidentment, no totes les històries tenen aquest patró, la proposta de L’heroi de les mil cares és apassionant, i demostra que no importa que haguem sentit mil vegades l’estructura bàsica d’una història: si està ben explicada, ens agradarà. Llàstima que no sigui el cas dels Power Rangers.

Si us interessa, podeu llegir el llibre de Campbell (es pot trobar fàcilment en anglès) i aquest article de la Wikipèdia (ho he consultat tot per fer aquesta entrada).