Punxaven

Creat per la i afegit a General, Relats

Foto per Zaqqy / CC BY

Foto per Zaqqy / CC BY

 

-Un ram de roses? – l’home es treu l’abric amb l’ajut de la minyona i li allarga el barret i el paraigües. Es mira la dona, que contempla l’escena recolzada a la paret del rebedor, fumant una cigarreta. – Qui te les ha enviades, Isabel?

-Me les ha portades el noi petit dels Galera aquest matí, e

stimat. Enguany el roser els ha florit massa. – La Isabel riu ensenyant les dents. Porta un vestit daurat que li arriba a l’alçada del genoll i els cabells curts li fan unes ones rígides que li emmarquen el rostre. S’acosta al gerro transparent on hi ha el pom de roses, n’agafa una amb cura i se l’acosta al nas sense deixar d’esguardar el seu marit. – Oi que són esplèndides?

La minyona anuncia el sopar. El matrimoni seu a taula i tots dos mengen en silenci fins que els serveixen el xai.

-Els Galera no tenen jardí, Isabel. – L’home mastega amb parsimònia un tros de carn amb els ulls tancats i s’acaba d’un glop la copa de vi. – Au, digues la veritat.

-Oh, Pere, és aquesta, la veritat.

En Pere no diu res. Talla la carn amb les mans crispades i el ganivet xerrica al plat de porcellana. S’omple la boca de xai i ella gronxa la copa amb un somriure burleta. Amb prou feines ha tastat el sopar.

-És el mateix poca-solta que et va treure a ballar a la festa dels Cavaller?

La seva dona es mulla els llavis de vi i se’ls asseca amb la punta del tovalló. Esquinça una mica de carn amb la forquilla i mastega amb un sospir satisfet.

-És tendre, el xai. No trobes?

-Deixa estar el xai i explica’t.

La minyona entra al menjador, enretira els plats per a servir les postres i finalment marxa tancant la porta amb suavitat. Sense deixar de somriure, la Isabel esbocina el caramel de la crema catalana amb la cullera. En Pere la fita amb les galtes inflades per la ràbia i comença a engolir la crema a cullerades. Quan acaba, la mestressa, que encara té plat ple, toca una campana de plata i amb un gest lànguid avisa el servei que prendran el cafè a la biblioteca. Afegeix:

-Enriqueta, sobretot no t’oblidis de canviar l’aigua de les roses, avui. Posa-les al gerro groc pastel, que faran més goig.

El seu marit empal·lideix i colpeja la taula amb tanta força que l’aranya de vidre dringa. Es mira el ram a través de la porta del rebedor estrenyent els punys i serrant els queixals i, de sobte, s’alça d’un bot i engrapa el colze de la seva dona. Ella es queixa dèbilment i deixa que l’arrossegui cap el pom de roses. Les flors amb prou feines són uns capolls carmí entreoberts i una mica pansits, amb la tija recoberta d’espines immenses. En Pere agafa el gerro i el sacseja bramant a cor què vols.

-Què t’has cregut? Que pots embolicar-te amb el primer pocavergonya que ensopeguis?!

Les roses i l’aigua s’escampen per terra. Aleshores, la minyona entra amb la safata del cafè i xiscla:

-Les meves roses!

Deixa la safata a terra i recull les flors amb llàgrimes als ulls. En Pere se la mira amb la boca oberta de bat a bat, vermell com un perdigot i amb el gerro buit encara a la mà.

-Me les han enviades del poble aquest matí. La senyora les ha vistes –sanglota la noia-. M’ha dit que era una llàstima que només jo pogués gaudir unes roses tan boniques.

En Pere alça els braços en un gest d’impotència i de sorpresa. La Isabel es contempla els cabells esbullats i el vestit rebregat al mirall del rebedor. Corregeix el pintallavis i el pentinat, agafa la safata i s’encamina cap a la biblioteca amb un somriure d’orella a orella.

Conte inclòs a Habitacions privades