Què se n’ha fet, de Baby Jane?

Creat per la i afegit a Crítiques, General

Aquest article NO té spoilers de la trama principal.

La Baby Jane és una nena prodigi rossa, mimada i repel·lent, que canta i balla en un famós número musical que té amb el seu pare. La seva germana Blanche, que va haver de patir la seva mala baba, acaba convertint-se en una actriu famosa, a diferència de la Baby Jane, a qui ja no coneix ningú. Tornant d’una festa, algú estavella el cotxe de les germanes a la tanca de casa. A la seqüència següent, després dels crèdits, la Blanche és en una cadira de rodes i és la Baby Jane qui en té cura…

Hi ha pel·lícules que són brillants, espaterrants, úniques, que ens enamoren amb la força dels seus personatges. Què se n’ha fet, de Baby Jane? n’és una. És una història claustrofòbica, plena de tensió, i amb molts pocs personatges, però és que les dues protagonistes són tan grans que és normal que a la pantalla no n’hi cabessin més. La pel·lícula, a més, és una llegenda: es diu que hi va haver molt mala sang entre Bette Davis i Joan Crawford (si en voleu saber més, HBO acaba d’estrenar una sèrie, Feud, que es basa en aquesta enemistat).

El que més em va agradar va ser el personatge que dóna nom a la pel·lícula, la Baby Jane. Interpretat magníficament per Bette Davis, és una nena angelical a la primera escena de la pel·lícula, però després dels crèdits ja és una dona gran, alcohòlica, que camina arrossegant els peus amb unes plantofes peludes, els braços caiguts i ulls esbatanats de cérvol.

La Baby Jane (que, per cert, se segueix anomenant així durant tota la pel·lícula, una altra de les maneres de mostrar el seu caràcter infantil) és una nena-dona que s’ha quedat encallada en un passat daurat de números musicals i vestits blancs amb volants i llacets al cap (un autoengany semblant i alhora diferent al de Gloria Swanson a El crepuscle dels déus, que també és genial). Tracta la seva germana Blanche amb un egoisme infantil, ja que només la vol per ella. La té tancada a la seva habitació i li va escapçant, a poc a poc, qualsevol mena de comunicació amb el món exterior. Les dues es repel·leixen i s’atrauen com un imant, es necessiten.

D’altra banda, aquesta nena es manifesta de moltes altres maneres, com ara amb la fixació que té en la figura paterna, que és qui l’ajudava amb els assajos i l’acompanyava al piano durant els números; la cura que té d’una nina feta a imatge seva, o l’escena (que a mi em va trencar el cor, i inexplicablement va fer riure un tipus sinistre que hi havia a la sala) on es posa un llaç al cap i comença a fer un número musical davant del mirall de la sala d’assaig. Fa una passa endavant i un focus de llum la il·lumina: està arrugada, inflada per l’alcohol, vella. Es tapa els ulls i es posa a cridar, no es reconeix, és incapaç d’acceptar el que veu.

Què se n’ha fet, de Baby Jane? crea un personatge rodó i complicat, que repel·leix, fascina i causa tendresa. Crea una mena de síndrome d’Estocolm que acompanyarà l’espectador per sempre.