Secret

Creat per la i afegit a General, Relats

secret

Foto de Prayitno / CC BY

Tenim quinze anys i aquest casament ens avorreix. La mare m’ha maquillat els ulls al labavo de casa i m’ha obligat a posar-me una faldilla de flors amb un forro que pica i unes mitges que m’estrenyen els peus. La primera vegada que portaràs talons com una senyoreta, diu.

L’Ariadna porta un vestit groc i sabates de taló, ens ha tocat de seure a la mateixa taula, amb els pares i amb els tiets.

Els nuvis es fan petons, passen per les taules. Després del pastís, tanquen els llums de la sala i comença el ball. Estem tan avorrides que ens quedem a la taula i mesclem coca cola i cafè (l’Ariadna s’ha entestat a demanar un cafè amb gel, però no li ha agradat).

El tiet se’ns acosta.

—Què feu aquí tan ensopides? Va, balleu una mica!

Agafa l’Ariadna pel braç.

—Pare, no em toquis.

Es desempallega del tiet amb ulls de foc i marxa corrents. No torna fins al cap d’una bona estona, amb una ampolla de cava mig buida i un paquet de cigarretes rebregat. El tiet ja no hi és i jo miro la gent com balla.

—Anem!

L’Ariadna em fa deixar la bossa i el mòbil a la taula, així no ens molestaran, diu. Ens escapolim sense que ens vegin i pugem per les escales, l’ascensor és just davant de la recepció i si algú ens veiés segur que ens faria tornar.

 

A la terrassa hi corre un vent fresc que fa remolins a l’aigua turquesa de la piscina. Ja és de nit i és Sant Joan, els cohets xiulen i tornen el cel vermell. Seiem en una gandula, sota d’una palmera i ens treiem les sabates, la gespa artificial ens fa pessigolles a la planta dels peus.

Hi ha més gent, a la piscina, una parella que neda, mandrosa, i tres nois, més grans que nosaltres, asseguts dues gandules més enllà. Un porta una cinta al canell. Criden i beuen cervesa i ens miren els vestits, que són massa de festa.

L’Ariadna beu un glop de cava i treu el paquet de tabac d’entre els plecs del vestit. Els nois es miren el fum de la cigarreta i s’acosten.

—En voleu? —els ofereix l’ampolla.

Seuen a la gandula del costat. Beuen del nostre cava i nosaltres de la seva cervesa. Ens pregunten com ens diem i d’on hem sortit.

—Del casament de baix. Som cosines.

Ens passem l’ampolla, les cigarretes. Les galtes em cremen i el cava em refresca.

 

Ja portem una bona estona bevent i fumant. Estic una mica marejada i vull tornar amb els pares, que segur que ja ens busquen. Sembla que sigui molt tard i probablement ho és.

L’Ariadna explica històries que no van passar mai. Explica que va estar a Itàlia. Que a Venècia es va perdre i que va conèixer un venecià, que la va convidar a casa seva i que li va donar una copa de vi. Que quan els seus pares la van trobar la van castigar sense sortir la resta de l’estiu i es va haver de quedar a l’hotel.

Xerren, i jo estic massa marejada per a dir res. M’aixeco i m’acosto a la piscina. Primer toco l’aigua amb les mans. Després em trec les mitges, m’enfilo al trampolí, que no és gaire alt, i toco l’aigua amb la punta dels dits dels peus.

—Ei! —crida l’Ariadna— es pot saber què fas?

—Tinc calor.

L’aigua em fa pessigolles i la miro, acollidora, un quadrat de llum enmig de la foscor de les palmeres i de la gespa.

—Més tard hi ha una festa a la platja —diu algú.— Voleu venir?

Pujo la vista, l’Ariadna, més enllà de l’aigua de la piscina, fa veure que no s’ha adonat que el noi de la cinta al canell li ha passat el braç per la cintura. Baixo del trampolí i m’hi acosto.

—Primer ho hauríem de preguntar als pares.

L’Ariadna em llança una mirada de retret i mou el braç amb impaciència.

—Tu si vols queda’t. Jo me’n vaig.

 

Baixem i passem davant del restaurant de puntetes. Encara se sent música i xivarri. Els nois s’han canviat el banyador i porten bosses amb ampolles, cerveses i gel. Ens porten fins el pàrking i pugem en un cotxe.

L’Ariadna va al mig. M’alegro que m’hagi tocat al seu costat, a la finestreta, tot i que alguna cosa se’m clava en un costat. Em recorda a quan anava de vacances amb els pares i feia calor però réiem, almenys la primera part del camí. Aquí també riuen, i fa calor i pudor de suat.

Quan arribem a la platja encara em balla el cap i amb prou feies puc seguir-los. Hi ha gent que tira petards per tot arreu. Uns nens encenen una font de colors. Uns altres tiren cohets que quan esclaten deixen anar trossets de cartró. La sorra està calenta i plena de petards rebentats i hi ha fogueres que cremen aquí i allà.

Ens acostem a una de les fogueres. Hi ha més gent de l’edat dels nois de l’hotel. Riuen i beuen i fumen. Ens ofereixen alguna cosa per beure i accepto una coca-cola, la mare diu que el sucre va bé si estàs marejada i potser em revifarà una mica.

L’Ariadna es posa a xerrar de seguida, sembla que hi está molt bé. El noi de la cinta al canell li porta una cervesa, somriuen, ell l’agafa de la mà. La foguera projecta ombres llargues, que es fonen a la sorra.

Em pesen les cames i sec. Enfonso el got de coca-cola a la sorra i m’adono que he anat tota aquesta estona descalça perquè porto els peus molt bruts i sense mitges, me les dec haber descuidat a l’hotel. Un noi seu al meu costat. Em pregunta com em dic i li contesto, jo no li pregunto res però ell em diu que es diu Pere i que és de Camprodon, que han vingut a la platja per passar Sant Joan i que si conec la resta de la colla. Li dic que estava amb l’Ariadna en un casament i que ens han convidat a la festa i que hem vingut.

L’Ariadna ve corrents, amb les galtes enceses i un somriure d’orella a orella.

—Anem a banyar-nos!

I es treu el vestit i les sandàlies. M’agafa del braç i li dic que no, que no, que no, insisteix una mica més i al final es posa a riure.

—Torna-te’n cap a casa, doncs! —i agafa embranzida fins a l’aigua, que des d’aquí sembla gèlida, on l’esperen el noi de la cinta al canell i els altres.

 

L’Ariadna porta molta estona a l’aigua. La veig com esquitxa el noi de la cinta al canell, juga i es deixa portar per les onades. Al final el Pere també s’hi ha afegit i m’he quedat sola a la vora de la platja, al costat de la foguera que crema més dèbil.

M’aixeco perquè tinc les cames adormides i els peus glaçats.

Ja no queda tanta gent per la platja, ni se senten tants petards. Vaig fins a l’espigó. M’enfilo a les roques, descalça, i camino fins al final. Sembla que estigui enmig del mar. Sento la remor de les onades i el xivarri de la festa, les rialles estridents de l’Ariadna.

Baixo de l’espigó a poc a poc i amb compte, però rellisco i em tallo la planta del peu amb una roca. Coixejo fins a la festa, deixant un rastre fosc de sang a la platja, el peu em fa fiblades i la sorra se’m fica a la ferida.

Crido, moc els braços. L’Ariadna no em sent, encara juga dins de l’aigua. Busco mocadors de paper entre la roba i les bosses que hi ha per terra per tapar-me la ferida. Sec on era abans i, al cap d’una estona, l’Ariadna i els altres tornen amb els cabells esbullats. El noi de la cinta al canell li porta una altra cervesa. L’Ariadna seu al meu costat, embolicada en el seu vestit com si fos una tovallola.

—M’he tallat.

—Això et passa per no haver vingut a banyar-te amb nosaltres.

El Pere m’agafa el peu.

—No sembla gaire profund. Crec que hi ha una parada de la Creu Roja al principi de la platja. Si vols, t’hi acompanyo.

—Gràcies, però preferiria que vingués l’Ariadna.

—I què més! Ell és més fort que jo i et pot ajudar a caminar. —L’Ariadna treu la llengua.— Porta-me-la sencera, eh!

Em recolzo en el Pere i camino com puc, intentant que no em vegi plorar.

—Que et fa mal?

—No, no és res.

 

A la Creu Roja em posen punts de paper i m’enbenen el peu. Per sort, el Pere tenia raó i el tall no és gaire profund.

—Vols que tornem a la festa? Anem a buscar la teva amiga?

—És la meva cosina.

Tornem, i l’Ariadna i els altres seuen al voltant de la foguera, que ara només es un piló de cendres i de brases.

—Va, anem. El Pere diu que si volem ens porta. Ja és molt tard i segur que ens busquen.

—No vull tornar. Quedem-nos una estoneta més —té el cap arrepenjat a l’espatlla del noi de la cinta al canell i la veu pastosa, el ulls perduts.

Estic a punt de marxar, però no em veig amb cor de deixar-la tota sola. Li pregunto al Pere si es pot esperar una mica més i s’arronsa d’espatlles, marxa a parlar amb altra gent.

 

Algú comença a cantar i a tocar la guitarra i l’Ariadna s’aixeca, riu i beu d’una ampolla mig soterrada. El noi de la cinta al canell l’agafa del braç i l’acosta cap a ell. Li fa un petó llarg, com els nuvis, que sembla que es van casar fa cent anys.

L’Ariadna li torna el petó, però de sobte fa un gest estrany, una convulsió, i se’n separa. Vomita. El noi de la cinta se n’allunya. Els altres fan rotllana i se la miren, alguns se’n riuen. L’Ariadna ha quedat de genolls i és només cabells i sorra. No pot aixecar el cap i hi corro, coixejant. Li aguanto el front, que li bull per l’esforç, i li recullo els cabells darrere el clatell.

Quan acaba, l’ajudo a aixecar-se. Està marejada, diu, i l’estiro a la sorra. Agafo el seu vestit, que voleiava per la sorra, rebregrat i brut, i el mullo una mica amb aigua de mar, per  refrescar-li el front. Faig un forat al seu costat per si ha de tornar a vomitar.

A poc a poc, els altres marxen. El Pere ens torna a preguntar si volem que ens porti, però ella insisteix que no vol marxar. No para de repetir, amb un fil de veu, que no la faci tornar.

 

Ens hem posat en un racó, a l’empar d’una roca. Es fa de dia, hi ha una línia rosa de sol a l’horitzó. El mar és color de plom i la platja està deserta. L’Ariadna em dóna la mà i diu, baixet, que té fred. L’ajudo a posar-se el vestit i la tapo amb la sorra.

Diu que es troba millor, quan li pregunto com està. M’agafa la mà més fort i em diu que vol dormir, però aquí, a la platja, i que no marxi, que no la deixi sola. S’adorm. Em recolzo contra la roca i em quedo adormida, jo també.

 

Inclòs a Més petits grans relats