Reviure els diaris de Sylvia Plath, per Karen Kukil 

Creat per la i afegit a General, Traduccions

L’edició completa dels Diaris de Sylvia Plath cobreix tota la vida adulta de la poeta i, a diferència de l’edició del 1982, inclou tots els diaris que va escriure excepte dos: l’un, perdut, i l’altre destruït per Ted Hughes. Karen Kukil, editora dels diaris, reflexiona sobre el que en podem aprendre de la vida i obra de Plath.

Fa gairebé 40 anys des de la seva mort i Sylvia Plath, per fi, parla amb la seva pròpia veu. L’edició completa dels diaris, que vaig editar per a la família Hughes l’any 2000, és tan fidel com és possible als manuscrits originals de l’Smith College. Com editora, no vaig corregir les paraules de Plath ni la vaig fer captenir-se. És un ésser humà, i resulta tan viva per al lector dels Diaris com per al lector del manuscrit original.

Sens dubte, el món es mirarà Plath amb uns altres ulls, ara que pot llegir les paraules que ens mancaven. Tots coneixem el gust de Plath per la mort. Es va suïcidar l’11 de febrer de 1963, als 30 anys, i hi ha moltes al·lusions a la mort a la seva poesia i prosa, especialment a Ariel i a La campana de vidre. Però crec que els Diaris complets, més que la selecció publicada el 1982, també posen de manifest el seu gust per la vida: “els nens, els sonets, l’amor i [fins i tot] els plats bruts” (p. 2251).

Una personalitat fosca

diaris

Foto, de Chris Drumm / CC BY

Sovint, em pregunten què podem trobar de nou, als Diaris complets. Primer, em vénen al cap les imatges morboses dels Diaris seleccionats. A la infermeria de l’Smith, un cap ple de mocs fa que Plath gemegui “[la sinusitis] m’enfonsa a la depressió maníaca” (p. 533). Segueix una fantasia de la poeta, abans del seu intent de suïcidi el 1953, en la qual es llançava sota un cotxe perquè “em sentiré segura, sota la mort cega de les rodes” (p. 184). Penso en la descripció brutal de la seva aparença: “el nas rodanxó com una salsitxa greixosa” (p. 457). Recordo la seva ira increïble, que sembla que bulli just sota la superfície dels diaris. En una ocasió, Plath planta cara a una estudiant múrria que roba rododendres en un parc: “enfurismada, li aguantava la mirada a aquella noia descarada, i sentia set de sang, de llançar-m’hi i esquarterar-la” (p. 395). Els nous fragments dels Diaris complets també contribueixen amb aquesta personalitat fosca de Plath, que de vegades es mostra cruel amb els altres, per exemple, amb un poeta de la Universitat de Cambridge de qui, deia, depenia tant que la seva poesia resultés comprensible que semblava “una vora descosida en un bon vestit” (p. 208). Creu que als amics de Ted Hughes, comparats amb ell, els falta l’aire: “els seus dimonis no tenen forma i són pàl·lids com larves sota pedres capgirades” (p. 330). Les seves col·legues a l’Smith, quan va tornar com a professora el 1957, són “agradables com navalles d’afaitar” (p.356) o “fredes com el gel sec” (p. 385). Però potser la millor manera de mostrar aquest aïllament en si mateixa i la seva manca de compassió pels que l’envolten és aquesta descripció de la mort de Percy Key el 27 de juny de 1962 a North Tawton, Anglaterra: “Sota les parpelles mig obertes, els seus ulls semblaven sabó desfet o pus coagulat. Se’m va regirar l’estómac i vaig estar tot el dia amb migranya a l’ull esquerre” (p. 672). Això i altres descripcions molt sinceres dels seus veïns de Devonshire, escrites el 1962, prop del final de la seva vida, mostren l’objectiu dels diaris: “ser honest [fins i tot si] el que es diu no és gens afalagador” (p. 165).

L’ordinari

Als Diaris editats per Frances MacCullough el 1982, només van aparèixer un terç dels diaris manuscrits a l’Smith College. Com que els esdeveniments més importants de la vida de Plath ja hi eren inclosos, quedava poc espai per a les entrades més ordinàries, aquelles on Plath és amable, divertida i plena de vitalitat. Per exemple, els Diaris complets inclouen una descripció molt tendra dels seus veïns, Peter i Libby Aldrich, embellint els cabells de Plath amb petúnies a Wellesley, Massachusetts (p. 18). També hi ha moltes entrades noves sobre les seves primeres experiències amb homes, abans de casar-se amb Ted Hughes, com quan, el 1952, es cobreix els cabells amb un mocador de seda vermella i condueix el cotxe de Bob Cochran, un “bon MG, petit, vermell i brillant” (p. 126).

La pràctica del seu art

Potser resulta irònic que els primers Diaris incloguin la majoria dels seus criteris a l’hora d’escriure, però que rebutgin alguns dels seus millor textos. Al capdavall, els diaris eren llibretes on Plath practicava el seu art. Moltes de les entrades són poesia pura, com ara la descripció que va escriure a Yaddo sobre dos picots als pins “tamborinant nítidament, com un didal a la finestra” (p. 526). Plath i Hughes van viure en una colònia d’artistes a Saratoga Springs durant gairebé tres mesos, abans de tornar a Anglaterra el desembre de 1959. Més endavant, el 1962, Plath descriu com dóna a llum al seu fill. Forma part de la seva prosa més poderosa. Va tenir els dos nens a casa, a Anglaterra, amb l’ajut d’una comadrona. Probablement recorda aquest procés tan nítidament perquè durant el naixement de Nicholas no va prendre res pel dolor. Plath escriu: “després de tres grans esclats, aquella cosa negra va brollar de dins meu… la placenta va abocar-se en un bol de vidre que va envermellir per la sang. Estava bé. Teníem un fill.” (p. 647).

Als Diaris complets hi trobem molts passatges vibrants i sensuals. Mostren, per exemple, l’afició de Plath per la roba. Un matí, quan es vesteix per anar a classe, diu: “Em vesteixo, conscient dels colors i encantada de ser prima i de posar-me roba maca i cara que em faci sentir atrevida i presumida” (p. 379). Durant la seva lluna de mel amb Hughes el 1956, camina pels carrers calents i polsegosos d’Espanya amb el que anomena “unes sabates atrevides, de taló negre i sense punta” (p. 254). Dos anys més tard, encara gaudeix del sexe: “Avui hem fet l’amor al matí i a la tarda, ha estat d’allò més apassionat i plaent” (p. 363). Li agrada, també, el menjar: “Hem arribat a casa famolencs i hem devorat bistec a la planxa, amanida, vi, figues suntuoses amb crema fresca” (p. 338). El 1959, anota que gaudeix de les seves amigues i de les feines domèstiques, com ara cuinar o fer una catifa (p. 483). Es posa un “pintallavis vermell com una jugada mestra” (p. 314), “perfum de tigressa” (p. 329) i refreda els seus pastissos de merenga i llimona a “l’ampit fresc de la finestra del lavabo, per a que es barregin amb la nit i les estrelles” (p. 310).

També està en bona forma i li agrada de fer senderisme i pescar amb el seu marit a Gloucester Harbour: les gavines “suren, voraces, i picotegen les entranyes que llencem” (p. 493).

Art i política

Plath té un gust molt eclèctic. Li agraden les pel·lícules sueques d’Ingmar Bergman (p. 522) i aprèn sobre poesia sànscrita i contes de fades de l’Índia quan treballa a temps parcial pel professor Ingalls a Hardvard, el 1959. Li agrada l’art modern, com “els vermells calents i els blaus i els grocs que ragen de [les] puntes dels dits” de Nicholas de Stael (p. 379). Ella també pinta, i durant unes vacances a França el 1956 aprèn a esbossar París “amb les fibres de la mà” (p. 554). Admira la literatura contemporània, fins i tot les frases “difícils” de la poesia de Robert Lowell “que resplendeixen de color i de fúria” (p. 379).

Els Diaris complets també ens descobreixen a una dona amoïnada pels assumptes socials. Es preocupa per què passaria “si vinguessin els avions, i les bombes” (p. 32), passa ànsia pels efectes de la radioactivitat (p. 46) i emmalalteix amb l’execució dels Rosembergs, el 1953 (p. 541). Llegeix qualsevol cosa, des d’articles del diari sobre les treballadores, a la dècada dels 20, que pintaven les esferes i les agulles dels rellotges amb radi, a articles sobre la salut mental a Cosmopolitan, que la porten a decidir escriure una novel·la “sobre el suïcidi d’una universitària” (p. 495).

unabridged

L’Smith College, de Nic McPhee/ CC BY

Rebel·l

Com en molts fragments de la seva novel·la La campana de vidre, els Diaris complets mostren la soledat de Plath i el dolor que li comporta sentir-se diferent. Plath no s’emmotlla al graduat típic de l’Smith als anys 50. Durant la carrera, es pregunta si hauria de “llimar les seves cantonades per encabir en un forat” (p. 102). Quan acaba la teràpia amb Ruth Beuscher, el 1959, Plath s’adona que ha de ser fidel al que anomena “la seva singularitat” (p. 521). Com han apuntat moltes investigadores feministes, Plath es rebel·la amb el rol de “bona nena” imposat per la seva mare, i està decidida a arribar a tenir tanta experiència com els homes. Rebutja la vida de les professionals típiques de l’època, com ara ser operadora de telèfon, que, imagina, ha de resultar “superficial” (p. 44). Vol la vida de Willa Cather, de Lillian Helman, de Virginia Woolf, un món “en colors, i no en blanc i negre” (p. 44). No vol un marit que es fiqui en la seva vida (p. 98), però, a la fi, accepta la possibilitat d’un nou tipus de matrimoni basat en la creativitat, sobretot després de conèixer Ted Hughes.

Encara que és una artista de la disfressa, sap que, a no ser que pugui ser ella mateixa, no durarà gaire amb ningú (p. 53). Plath es meravella pel fet que Hughes pugui suportar-la (p. 517). L’anomena “el meu home-musa, l’estrella polar que em fixa, ferma” (p. 365). Com que tots dos són escriptors, el seu repte principal és guanyar-se la vida. Tots dos es ressenten dels poetes que creuen que s’han venut. Després d’estar-se un any com a professora d’anglès a l’Smith, Plath s’adona que no pot treballar i escriure perquè troba que ensenyar li eixuga “el suc, la sàvia” (p. 346). Ha d’aïllar-se per “escriure poemes d’una intensitat estrident” (p. 371). Encara que la inseguretat econòmica de la vida de l’escriptor l’espanta, està decidida a caminar pel món “amb tots els porus oberts” (p. 271) i a escriure amb “una inconsciència descarada” (p. 518). A la classe amb Robert Lowell, a la Universitat de Boston, el 1959, Plath s’adona que “ha de canviar la seva veu si vol que l’escoltin” ha de ser “audaç” i “concreta” (p. 320). Així, la creativitat de Plath aflora als diaris com la seva preocupació principal, la seva religió. Diu que composar un bon poema la fa sentir com en una “història d’amor celestial” (p. 346). Segons Plath, Déu no existeix, ni hi ha vida després de la mort, només “la ment que viu amb el paper i la carn que viu en els fills” (p. 45).

Família

Un altre dels temes centrals dels Diaris complets és la complexa relació de Plath amb la seva família i el seu marit. Recuperar els fragments omesos sobre Ted Hughes i els pares de Plath arrodoneix les seves personalitats i les completa. Quan Plath i Hughes es van conèixer, el 26 de febrer de 1956, es van sentir molt atrets l’un per l’altre. Sabem, dels Diaris seleccionats, que en aquella primera trobada Plath va mossegar Hughes a la galta fins a fer-li sang. Segons els Diaris complets, va ser Hughes qui ho va provocar: “em va besar intensament als llavis i em va arrencar el meu estimat mocador vermell” (p. 212). El 16 d’abril de 1956, només dos mesos abans de casar-se, Plath escriu: “mai coneixeràs un poeta com en Ted. Et fa sentir petita: té molta confiança en si mateix, no és gens tendre i no t’estima… Delecta’t en el sol temporal que és la seva força despietada” (p. 570).

ariel-sylvia-plath

Ted Hughes i Sylvia Plath, de summonedbyfells / CC BY

Sigui cert o no, Plath creia que la seva mare es ficava en la seva vida. Escriu: “vull, com sempre, arrabassar-li la meva vida de les seves mans cobejoses. La meva vida, els meus escrits, la meu marit, el meu fill encara per concebre. És una assassina. Aneu amb compte. És mortífera com una cobra sota aquella caputxa d’orverd brillant” (p. 433). Aquests fragments del 1958 expliquen per què Plath no va voler tornar a la llar familiar quan Hughes va abandonar-la per Assia Wevill el 1962. Fins i tot el seu pare, a qui adorava, i que va morir quan ella tenia vuit anys per complicacions d’una diabetis, no s’escapa d’una certa crítica: “No volia anar al metge, no creia en Déu i deia “hail Hitler” a la privacitat de casa seva” (p. 430).

Uns altres fragments recuperats ens mostren un entusiasme intens, que Plath sempre intentava refrenar. El 1958 va escriure de Hughes: “Tot el dia el rondo, cent vegades, per besar-lo al seu racó o a la banyera, per sentir la seva olor de pa i raïm i besar-lo en indrets exquisits” (p. 337). El 4 de març de 1958, quan Hughes va donar una conferència a la Universitat de Massachusetts, escriu: “en Ted ha brillat… M´he casat amb un poeta de debò, la meva vida és completa” (p. 346).

Però una força encara hi treballava2

Així, llegir els Diaris complets després dels seleccionats (una vegada recuperades totes les descripcions poètiques i les nombroses facetes dels personatges principals) és com llegir una novel·la després d’una confessió. L’essència de la vida de Sylvia i Ted és més romàntica i més tràgica que qualsevol història de ficció.

Molts fragments del Diaris complets recorden els sentiments de les novel·les de Virginia Woolf i d’altres escriptors que Plath admirava. “Però una força encara hi treballava”, per exemple, és una cita de la novel·la de Virginia Woolf Al far (1927) que va inspirar Plath a escriure: “això és tot el que vull dir: he tret el millor d’una feina mediocre. Ha estat bé” (p. 149). Quan Plath va llegir A Writer’s Diary (1953), el 1956, es va sentir atreta pel cantó més humà de Virginia Woolf, la dona que cuinava “lluç i salsitxes” i que netejava la cuina per superar la depressió causada pel rebuig de Harper’s (p. 269). Crec que nosaltres també ens sentim atrets pel cantó més humà de Plath als Diaris complets. La dona vestida de negre que segueix la comitiva fúnebre de Percy Key al turó un hi ha el cementiri de North Tawton, el 29 de juny de 1962. La dona que s’allunya de la tomba oberta i torna cap a casa amb Ted Hugues, descendint el turó de darrere de Court Green, i que, tot i la calor, s’atura per agafar “tiges immenses de didaleres fúcsia” (p. 673).

Aquest assaig és part d’una xerrada de Karen V. Kukil, l’any 2000, al programa de l’International Writer’s Day de l’English PEN, a Londres.

Escrit per Karen V. Kukil, conservadora de la Col·lecció Sylvia Plath a l’Smith College de Northampton, Massachusetts. També és editora de Journals of Sylvia Plath (2000) i co-editora de Letters of Sylvia Plath (2017). Les seves exhibicions inclouen: No Other Appetite: Sylvia Plath, Ted Hugues and the Blood Jet of Poetry (Grolier Club, 2005) i One Life: Sylvia Plath (National Portrait Gallery, Washington DC, 2017).

Text original disponible amb llicència Creative Commons.

Traduït al català per Natàlia Cerezo

1. Totes les pàgines remeten a l’edició americana, The Unabridged Journals of Sylvia Plath, Ed. Karen V. Kukil, Ingram International Inc.
2. De Al far, Virginia Woolf, Ed. A tot vent, traduït per Helena Valentí