The Handmaid’s Tale, de Margaret Atwood, i la sèrie de Hulu

Creat per la i afegit a Crítiques, General

Aquesta crítica NO té SPOILERS!

Recordo perfectament quan vaig llegir The Handmaid’s Tale (traduït en castellà com El cuento de la criada y que acaba de sortir després d’haver passat un temps (massa) descatalogat). Va ser l’any 2013, durant unes vacances, una tournée que vam fer per tota la Península. Feia calor fins i tot al País Basc i a Astúries, i recordo que llegia el llibre en habitacions d’hotel amb les persianes mig abaixades, amb els rajos de sol que s’escolaven pels forats del plàstic, daurats com cervesa. Eren dies senzills i feliços, comparats amb la distòpia crua del llibre.

Handmaid's Tale per Daniel X. O'neil / CC BY

Handmaid’s Tale per Daniel X. O’neil / CC BY

Sempre m’ha agradat la ciència-ficció, i The Handmaid’s Tale em va encantar. És una distòpia diferent, amb una història més íntima que, per exemple, 1984. L’argument és molt interessant, i toca on fa mal: a Gilead, els antics Estats Units, les dones es converteixen en un bé a causa d’una crisi de fertilitat. Les dones fèrtils, anomenades criades, passen a ser propietat i a tenir fills per a l’elit. Offred, la protagonista, n’és una. Al llibre, és un personatge força passiu i la seva prioritat és sobreviure, a diferència de la sèrie, on es rebel·la i s’arrisca més. A causa d’aquesta passivitat, la novel·la transmet una angoixa i un hermetisme molt bèstia; encara que entenc que a la sèrie necessitessin un personatge més actiu, o la trama faria curt de seguida.

Margaret Atwood per Blaues Sofa / CC BY

Margaret Atwood per Blaues Sofa / CC BY

Per sort, tots els canvis de la sèrie són encertats i els responsables els han discutit llargament amb l’autora. En la majoria dels casos, són canvis menors, que encaixen millor amb la societat actual (la novel·la és del 1985, i a la sèrie es fa referència a coses com Internet o els mòbils) i que enriqueixen encara més la història. Elizabeth Moss (Mad Men, Top of the Lake) ho fa genial, i Gilead, tot i que és terrible, també és preciosa (quins vestits!). A més, no és que la distòpia que proposa Atwood pugui passar; és que, en un moment o altre, ja ho ha fet: totes les barbaritats que passen a Gilead, tant a la novel·la com a la sèrie, tenen un precedent històric. En fi, tal com estan les coses, el debat que plantegen és molt necessari.